Calaix-Historic

Les empreses pioneres a les Terres de Lleida

“La Canadiense”

La Barcelona Traction Light & Power Company Limited es va crear el 12 de setembre del 1911 a Toronto, gràcies a la iniciativa de Fred Stark Pearson. Pearson tenia una àmplia experiència en el camp de l’electricitat. Havia participat en diversos projectes a Estats Units, Canadà, Mèxic i Brasil. Un altre dels protagonistes de la creació de la Canadenca va ser l’enginyer barceloní Carlos E. Montañés. La manca de carbó i el seu elevat preu era una limitació força important per al desenvolupament de la indústria catalana. Així, Montañés va dissenyar un ambiciós pla en el qual la construcció dels salts hidroelèctrics era un pas d’un programa més general de desenvolupament de la indústria catalana, i especialment de la indústria barcelonina, un dels focus d’industrialització més importants. L’objectiu de la nova societat era dominar totes les branques del negoci elèctric a Catalunya.

Una de les empreses filials d’aquesta gran societat va ser Riegos y Fuerza del Ebro S.A, l’objectiu de la qual era la construcció de centrals hidroelèctriques a la conca de l’Ebre. En primer lloc, l’empresa obté les concessions d'un tram del Segre. Per tant, el programa s’inicia amb la construcció de la central hidroelèctrica de Seròs, el 1912. A continuació, aconsegueix les concessions d'un tram de la Noguera Pallaresa, i s’iniciarà la construcció de les centrals de Sossís, Talarn i Camarasa.

La posada a punt d’aquestes centrals hidroelèctriques va obligar a la Canadenca a realitzar un important esforç tant en el terreny econòmic com en el tècnic i en l’organitzatiu. L’empresa va començar a funcionar a ple rendiment durant els anys de la Primera Guerra Mundial, atès que la indústria catalana va créixer de manera espectacular, i en conseqüència, es va elevar la demanda energètica.

Ben aviat Pearson va començar a pressionar al seu competidor principal: Energia Elèctrica de Catalunya. La Canadenca oferia contractes a preus extraordinàriament baixos als grans consumidors. Arribats en aquest punt, l’any 1924 Riegos y Fuerza del Ebro absorbeix la companyia Energia Elèctrica de Catalunya, que havia estat la competència més directa de la Canadenca; de manera que, l’empresa de Pearson es queda pràcticament en situació monopolística. Aquesta absorció li permetia augmentar la seva capacitat productiva i unificar la xarxa de transport d’electricitat. L’any 1927 va arrendar la Companyia Catalana de Gas i Electricitat, accedint, d’aquesta manera, al mercat barceloní. Al mateix temps que l’empresa anava augmentant la seva capacitat hidroelèctrica, disminuïa la producció tèrmica.

La guerra civil va posar fre al procés d’expansió de la demanda. La producció de la Canadenca es va reduir més d’un 30%. A més, les infraestructures van sofrir molts desperfectes. L'única planta en activitat va ser la Central Tèrmica del carrer Mata. Un cop finalitzada la guerra es van obrir expedients de depuració del personal, van haver restriccions en el subministrament elèctric, etc. Així que el 1948 s’entra en una crisi empresarial que significà la desaparició de Riegos y Fuerza del Ebro. El 13 de Gener de 1948 es declarava la fallida de la societat Barcelona Traction. Es va iniciar una batalla jurídica que involucrava els governs d'Espanya, Canadà, Gran Bretanya i Bèlgica.

El 13 de desembre de l’any 1951 es va crear Fuerzas Eléctricas de Cataluña S.A. Era la successora de Riegos y Fuerzas del Ebro, convertint-se així, en l'hereva d'un entramat de companyies que mantenien formalment certa independència jurídica. Fecsa va intentar simplificar al màxim aquest entramat de societats. Van ser anys d’importants reestructuracions.

Fecsa, a traves de la Productora de Fuerzas Motrices, va seguir amb la creació de noves infrastructures hidroelèctriques als Pirineus. A partir dels anys vuitanta es va iniciar una expansió del mercat de Fecsa, incrementant la producció i la potència instal·lada. El 1987 va haver un canvi en l'equip directiu, cosa que va suposar tot un seguit d'importants canvis en l'estructuració de l'empresa.

L’any 1991 Endesa, que s’havia constituït el 1944, va adquirir el 40% de Fecsa. En els anys posteriors, Endesa també havia absorbit Societat Hidroelèctrica de Catalunya. El 1996 es va ampliar la participació fins el 75% del capital de Fecsa i Sevillana d’Electricidat. Actualment, aquestes centrals estan administrades per Endesa Generación S.A.

Energia Elèctrica de Catalunya.

El 18 de novembre de 1911 es va constituir a Barcelona, juntament amb empresaris franco-suïssos, la companyia Energia Elèctrica de Catalunya (EEC), concessionària de les obres de Cabdella i de les aigües del Flamisell des del mateix any. La construcció d’aquest salt es va deure, fonamentalment, a la iniciativa d’Emili Riu i Periquet. Emili Riu havia nascut a Sort el 1871. Era un expert en economia i ja feia uns anys que havia iniciat la carrera política, al Partido Liberal.

Era un projecte que els inversors nacionals trobaven d’alt risc per la qual cosa Emili Riu va buscar els suports a països com França i Suïssa, els qual ja tenien experiència en el sector hidroelèctric. L’objectiu d’aquesta societat era l’explotació de salts d’aigua, la producció i venda d’energia elèctrica, i el subministrament de llum a la zona de la Vall Fosca, ja que els estudis previs assenyalaven aquest territori com una zona de gran potencial.

Tot això succeïa en un context de segona revolució industrial, on la utilització del carbó estava quedant obsoleta, pel seu elevat cost, i s’estaven cercant noves maneres d’obtenir energia. L’aprofitament hidroelèctric de la Vall Fosca va tenir efectes força positius envers la indústria catalana.

A partir de 1912 EEC va emprendre una intensa activitat constructora a la Vall Fosca. Es van construir els salts de Cabdella, Molinos i la Plana. Posteriorment, La Societat Poductora de Fuerzas Motrices, creada per Emili Riu, engegaria el projecte de la Pobla de Segur, aprofitant també les aigües del Flamisell. Fecsa, seixanta anys després dels projectes de Riu, construiria el Salt d’Estany Gento.

El 1913 la Barcelona Traction compra un 40% de les accions d’Energia Elèctrica de Catalunya. Es tractava d’una autèntica fusió ja que els recursos econòmics de la Canadenca eren molt superiors.

El 1919, amb la posada en marxa de la central de Molinos, el programa de construccions d’EEC va quedar paralitzat per diversos motius de caire econòmic. El 1923 EEC va ser incorporada plenament al grup Barcelona Traction, fet que va sanejar la seva situació financera. A partir d’aleshores, la sort d’EEC quedaria lligada a la de la Canadenca.

Enher.

Durant el mes d’abril de 1946 el Ministeri d'Obres Públiques emetia un decret que atorgava a l'INI (Institut Nacional d’indústria) tots els cabals tributaris de la Noguera Ribagorçana. Aquest fet representava la concessió no només de les aigües de la Noguera Ribagorçana, sinó també de tots els seus afluents. En aquest context, es constitueix Enher (Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorzana), amb l’objectiu de projectar l’aprofitament integral de la conca.

L’empresa va adoptar la fórmula de societat mixta, amb l’esperança de fer participar el capital privat. El primer president del Consell d'Administració d'Enher va ser enginyer Eduard Torroja Miret. Victorià Muñoz, que havia estat un personatge clau en el procés de formació de l’empresa, va ser nomenat Director-Gerent.

El projecte fonamental de l’empresa era construir un conjunt de salts que, de forma esglaonada, aprofitessin els cabals de la Noguera Ribagorçana i la Noguera de Tor. Cadascun dels salts va ser objecte d'un minuciós estudi. Posteriorment es va realitzar un pla general que recollia l’aprofitament hidroelèctric de la conca. Malgrat algunes desviacions típiques de projectes d’aquesta magnitud, l’empresa va assolir els seus objectius.

Enher va posar en marxa les següents centrals hidràuliques: Senet, Vilaller, Bono, Llesp, Pont de Suert, Escales, Boí, Caldes, El Pont de Montanyana, Canelles, Baliera, Baserca, Moralets, Flix i Riba-roja. A més, també té amb una participació substancial en les centrals tèrmiques del Besós i Nuclear de Vandellòs I i II.

Tot aquest seguit de projectes van significar un revulsiu econòmic fonamental per a aquesta zona, ja que era una zona amb profundes mancances i limitacions abans que s’iniciés el projecte. Apareixien noves necessitats com l’ensenyament, l'urbanisme, les comunicacions, la defensa del patrimoni, etc. que eren un factor de dinamització la zona.

L’any 1962, quan l’empresa havia posat en funcionament la majoria de les seves centrals, va formalitzar un contracte per deu anys amb L'electricité de France. Segons aquest contracte, Enher vendria a la companyia francesa importants contingents d'electricitat. D'aquesta manera l'Enher es garantia la col·locació dels excedents. Així doncs, era una operació força important. Un parell d'anys més tard, Enher va integrar a UNESA (Unitat Elèctrica S.A.). Durant el mateix any, el 1964, es va pactar amb Hidroelèctrica de Catalunya S.A. la construcció conjunta d'un grup tèrmic de Sant Adrià. En definitiva, Enher es troba en un procés d’expansió important, en el qual entra en col·laboració amb diferents entitats.

El 18 de novembre de 1944 es va constituir la Endesa. Progressivament, va anar absorbint diverses societats. El 1983 es va constituir el Grup Endesa amb l’adquisició de les accions de l’Institut Nacional d’indústria, amb les companyies Enher, Gesa, Unelco, Uncasur, etc. Actualment, Endesa Generación gestiona totes les centrals que havien pertangut a Enher.