Calaix-Historic

Un projecte elèctric per a Catalunya

La indústria catalana de començaments del segle XX cada cop requeria més energia per a moure les seves màquines. Aquesta s’obtenia a partir del vapor provinent de les calderes instal·lades en les mateixes fàbriques. Eren necessaris grans espais on situar-les, fet que dificultava i limitava l’obtenció de l’energia que requerien per a la producció.

Fou l’enginyer català Carlos Emili Montañés Criquilon (Barcelona, 1877 - Madrid, 1974) qui va concebre un pla d’electrificació de Catalunya que permetria superar les dificultats energètiques amb què es trobava la indústria del país en aquell moment. Aquest projecte consistia en l’establiment d’un pol industrial localitzat fora de la ciutat de Barcelona, al Vallès, el qual requeriria potència elèctrica abundant i assequible. També l’augment del preu del carbó, i la dificultat per obtenir-ne, impedia la producció d’energia tèrmica en quantitat. La solució fou la força d’origen hidràulic, l’anomenada «hulla blanca».

El projecte del jove Montañés necessitava una important inversió de capital per dur-se a terme i, amb la negativa dels banquers catalans, va haver de recórrer al finançament exterior. Fou així com, després de visitar personalment Barcelona, l’enginyer nord-americà Frederick Stark Pearson (Lowell, 1861 - oceà Atlàntic, 1915), “un home alt i escardalenc, eixut tant de carns com de paraules”,[1] que aleshores ja treballava en projectes similars al Brasil i a Mèxic, va fer-se càrrec del projecte.

Amb el negoci elèctric com a finalitat, i més concretament la construcció de centrals hidroelèctriques a la conca de l’Ebre orientades al subministrament d’energia a Catalunya, es creà la Barcelona Traction Light and Power, Company Limited a Toronto el 12 de setembre de 1911 amb un capital social de 40.000.000 de dòlars. El seu consell d’administració estava format per financers i industrials de diversos països: Regne Unit, Canadà, Estats Units, Bèlgica i Espanya. També es creen les companyies filials Ebro Irrigation and Power Co. Ltd, que aquí es coneixeria com Riegos y Fuerza del Ebro, S.A. (que fou autoritzada per decret del 14 de desembre de 1911), The Pearson’s Enginiering Corporation Limited i la Spanish Securities Company Limited. Així neix La Canadiense, encarregada inicialment dels aprofitaments hidroelèctrics dels rius Segre i Noguera Pallaresa.

Els interessos del Dr. Pearson passaven també per obtenir el control del mercat elèctric a tot Catalunya, per la qual cosa adquirí Barcelonesa d’Electricitat a l’Allgemeine Electrizität Gesellschaft (1912), Tramvies de Barcelona a Sofina, d’origen belga (1912), i les concessions locals dels drets dels ferrocarrils de Barcelona, Sabadell, Terrassa i Vallvidrera (1911-1913). També la Compañía General de Electricidad, S.A. de Mataró (1923), la Sociedad Española Hidráulica de Fresser (1923) i la Hidroeléctrica del Segre (1933). Finalment, va adquirir la seva competidora més directa, la denominada Energía Eléctrica de Cataluña, que fou creada per Emili Riu i Periquet amb capital francès, i que havia construït ja la central

hidroelèctrica de Cabdella.

Obres de l’empresa Riegos y Fuerza del Ebro a Lleida

Entre les obres hidràuliques que Riegos y Fuerza del Ebro, S.A., empresa que formava part de la Barcelona Traction Light and Power, va projectar a les terres de Lleida, cal destacar la construcció del canal i la central de Seròs iniciada l’any 1912.

El 1913 comencen les obres de construcció de la presa de Talarn un cop adquirides les concessions que l’industrial Domènec Sert tenia sobre el riu Noguera Pallaresa. Abans, però, i per tal d’abastir d’energia elèctrica les obres d’aquesta presa, es va construir la central de Sossís, fet que demostra la importància del procés en els treballs tècnics de la companyia. Riu avall, la central hidroelèctrica de Camarasa s’inicià l’any 1917, que en aquell moment es tractava de la presa més alta d’Europa.

Amb el funcionament d’aquestes tres preses l’aigua de la Noguera Pallaresa i del Segre era aprofitada fins a tres vegades per a la producció d’energia, primer a Tremp, després a Camarasa i, finalment, a Seròs, sistema amb el qual es creava un nou model d’obres hidràuliques.

La construcció d’aquestes preses i centrals és de gran importància en el procés de producció d’energia hidroelèctrica, però no ho és menys el seu transport a llargues distàncies. L’energia elèctrica no es pot emmagatzemar en grans quantitats i cal, doncs, distribuir-la. Això s’aconsegueix mitjançant una extensa xarxa de fils elèctrics. Als inicis de la hidroelectricitat, un dels reptes de l’enginyeria fou evitar la pèrdua de l’energia al llarg del recorregut, cosa que s’aconseguí amb les línies d’alta tensió, amb la ulterior invenció del generador de corrent altern.

El primer circuit de línies de 110.000 volts, que havia d’il·luminar Barcelona, va ser operatiu l’any 1914 amb l’entrada en funcionament de la central de Seròs. Consistia en una línia que sortia de Tremp i una altra de Seròs per enllaçar-se a Camarasa i dirigir-se cap a Barcelona. Transcorria per Agramunt, Cervera, Igualada, Martorell i Sant Cugat. L’any 1918 es clouria la construcció d’una nova línia Seròs-Barcelona que passava per Reus i Vilanova i la Geltrú.

La vaga de La Canadiense de 1919 i la seva repercussió estatal

Patrulla del sometent en automòbil, el 16 d'abril de 1919 durant la vaga de la Canadenca

A finals del mes de febrer de l’any 1919 Riegos y Fuerza del Ebro, S.A. pretén variar les condicions laborals del personal de Facturació de l’empresa que impliquen una disminució del salari. Alguns treballadors no accepten les condicions que s’estableixen i sol·liciten suport al Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat, creat l’any anterior amb la reforma organitzativa de la CNT. Aquest fet comporta alguns acomiadaments. La resta de treballadors, davant els esdeveniments, es declaren en vaga. La direcció de l’empresa és taxativa, continua la confrontació i acomiada 140 empleats. Davant d’aquest succés són més els obrers que se solidaritzen afegint-se a l’aturada laboral, ara són ja també els del departament de Producció i Distribució i alguns treballadors de l’empresa Energía Eléctrica de Cataluña els que s’hi adhereixen, fins que el 21 de febrer la vaga ja és total. No funcionen els tramvies, no es publiquen els diaris i Barcelona es queda a les fosques; evidentment la majoria de fàbriques han d’aturar la producció per manca d’electricitat. El 27 del mateix mes, traginers del port, obrers de la Sociedad General de Aguas, tramviaires i treballadors de Catalana de Gas y Electricidad s’afegeixen a la vaga. El caos és total.

El govern estatal assumeix els serveis de Riegos y Fuerza del Ebro, S.A. i militaritza els obrers del ram de l’aigua, gas i electricitat que tenen entre 21 i 31 anys. A aquesta crida els assalariats responen amb una negativa i es produeix la detenció de 3.000 treballadors.

Es decreta l’estat de guerra a la província de Barcelona i el govern nomena governador civil l’enginyer Carlos E. Montañés, que havia estat molt relacionat amb l’empresa. Iniciades les negociacions sembla que el 17 de març s’arriba a un acord. El 19, però, els vaguistes en assemblea a la plaça de toros de las Arenas exigeixen prèviament l’alliberament de tots els detinguts, condició que no es produeix.

La vaga continua amb més detencions i alguns assassinats, i la Federació Patronal de Barcelona amenaça amb el recurs de lock-out (tancament de les fàbriques). Com a conseqüència, el 9 d’abril els treballadors tornen progressivament a la feina. Les repressions continuen fins que el 13 d’agost es dóna la vaga per acabada.

Cal destacar que gràcies a aquesta gran pressió dels obrers s’aconseguí l’establiment de la jornada laboral en 8 hores que no es preveia, en aquell temps, en cap altre país europeu.

Crisi i fallida de La Canadiense

Incendi a la central l'any 1950

La Canadiense va proveir el país d’energia elèctrica al llarg dels anys i fou un dels motors de la industrialització i modernització de Catalunya. Malgrat tot, unes èpoques van ser més favorables que altres. La vaga de 1919 i la Guerra Civil Espanyola de 1936 foren èpoques d’inestabilitat per a l’empresa i, finalment, el 1948 un jutjat de Reus declarà la companyia en fallida per no poder fer front als seus actius financers.

El règim de Franco no deixava sortir capital a l’estranger i això ocasionà que La Canadiense no pogués pagar els accionistes de fora de l’Estat, cosa que va comportar la caiguda de la cotització dels títols borsaris. El financer mallorquí Joan March es quedà una quantitat important de les accions a preus baixos, i fou aleshores quan es declarà la fallida de l’empresa. FECSA (Fuezas Eléctricas de Cataluña, S.A.), empresa creada per March, adquiria l’any 1952 els béns i el capital de La Canadiense.

Després d’una llarga disputa jurídica, que va tenir repercussió internacional, el tribunal de la Haia va resoldre, l’any 1970, l’acceptació de la fallida.

Extret de:

Enriqueta Vendrell: La força del canal de Seròs. El Dr. Pearson i les obres de La Canadiense. Ajuntament de Lleida, 2007

[1] El Ideal, 18-04-1912.